dimarts, 8 de setembre de 2020

Castell de Puillorenç

El Castell de Puillorenç o de Puigllorenç (en occità Castèl de Puèg-Lhaurenç o Castèl de Puèglaurenç) és un castell d'Occitània, al departament de l'Aude (França), al cim del Mont Ardu a 697 m., del qual se'n poden veure encara unes restes bastant ben conservades. Al costat del poble de Puigllorenç, i prop del poble de La Pradèla en el terme de La Pradèla, va ser durant quatre segles la fortalesa més meridional de França. Castell pedagògic per excel·lència, Puigllorenç representa la plaça defensiva més completa.

El nom apareix per primera vegada el 958 en una carta on Lotari I de França concedeix al monestir de Sant Miquel de Cuixà el territori prebostal de Puillorenç a la vall de Santa Creu. El document menciona també la presència d'una església de Sant Llorenç que serveix de refugi fortificat i elevat d'època carolíngia.

El castell primitiu, dit de Sant Lluc, fou bastit entre 958 i 986 dins d'una gran propietat cedida al monestir de Cuixà pel comte Sunifred II de Cerdanya i Besalú, i fou ampliat amb la gran muralla que encara subsistia als segles xi i xii, fou fortificat de nou i reparat al llarg del XIII.

El castell pertangué als senyors de Perapertusa i el primer conegut és Pere Català, vassall de Pere de Perapertusa el 1217. El 1229 pertanyia a Guillem de Perapertusa i el 1242 a Roger Català, fill de Guillem.

El 1241 s'hi va allotjar Pere Paraire, diaca càtar de la Fenolleda. També s'hi refugiaren alguns perfectes el 1245 i 1246. Simó de Montfort mai no s'apoderà del castell.

Cap al 1250 ja era en mans del rei Lluís IX de França i el 1255 el senescal de Carcassona va rebre l'orde de Sant Lluís de fortificar-lo. El 1258 el tractat de Corbeil va assegurar el castell a França i el 1259 s'hi va establir una guarnició sota les ordres del senyor de la fortalesa Odó de Monteuil. El 1263 i cap al 1280 s'hi van fer obres.

Després del tractat dels Pirineus (1659), el castell, com els altres quatre "fills de Carcassona", va perdre importància estratègica en deixar de ser fronterer i va acollir una guarnició de veterans fins a la Revolució, durant la qual fou definitivament abandonat.

















diumenge, 6 de setembre de 2020

Un passeig per la ribera del riu Têt

  La Tet és un riu de la Catalunya del Nord que neix prop del Carlit i, tot seguint una direcció oest-est, amb moltes giragonses i inflexions, travessa l'Alta Cerdanya, el Conflent i la plana del Rosselló per acabar desembocant a la Mediterrània prop de Perpinyà, després de 120 km.

El riu es forma a 2.059 m alt per la unió de dos torrents de muntanya, el Rec de la Grava, que prové del nord-oest, i el Rec de la Llosa, que ho fa del nord-est. El seu naixement és en terme d'Angostrina i Vilanova de les Escaldes, al nord-oest del Carlit.

El seu curs es veu modificat per l'existència d'embassaments artificials com ara l'estany de la Bollosa, construït per a generar energia hidroelèctrica, i el pantà de Vinçà.

Travessa una bon quantitat de comunes: Angostrina i Vilanova de les Escaldes, on té la capçalera, els Angles, Bolquera, la Llaguna, la Cabanassa, Montlluís, Sautó, Sant Pere dels Forcats, Planès, Fontpedrosa, Toès i Entrevalls, Canavelles, Nyer, Soanyes, Oleta i Èvol, Serdinyà, Fullà, Vilafranca de Conflent, Cornellà de Conflent, Rià i Cirac, Codalet, Prada, Catllà, Eus, Marqueixanes, Arboçols, Vinçà, Rodès, Bulaternera, Illa, Nefiac, Millars, Cornellà de la Ribera, Sant Feliu d'Amunt, Sant Feliu d'Avall, Pesillà de la Ribera, el Soler, Vilanova de la Ribera, Baó, Sant Esteve del Monestir, Perpinyà, Bonpàs, Vilallonga de la Salanca, Canet de Rosselló i Santa Maria la Mar.














diumenge, 28 de juny de 2020

Sent Biat (Saint-Béat)


Saint-Béat (francès) o Sent Biat (occità) és un municipi del departament francès de l'Alta Garona (regió d'Occitània). L'1 de gener del 2019 es va fusionar amb la localitat de Lez per formar el municipi de Saint-Béat-Lez.
En l'antiguitat, Sant-Béat era conegut com Passus Lupi, o pas del llop. Antiga fortalesa que comandava la vall de la Garona, el poble va ser anomenat la Clau de França. Però és especialment per les seves pedreres de marbre blanc que és conegut en la resta de país. Segons la llegenda local, són ells els que haurien permès la construcció de la columna de Trajà a Roma. La ciutat desenvolupa una forta activitat turística al segle XX amb l'obertura de l'estació d'esquí de Mourtis.
Sant-Béat també té un ric patrimoni arquitectònic i històric que atrau visitants de tot el món.